Marta Rovira (Mas d’en Gil): “La DOQ Priorat ja és en transició cap a una tercera fase”

Marta Rovira és una de les filles de Pere Rovira, fundador i ànima de Mas d’en Gil, a Bellmunt del Priorat. Procedents del Penedès, la família Rovira Carbonell ha reconvertit l’antiga Masia Barril (autèntics pioners dels setanta), i la Marta és una de les cares visibles del projecte des del 1998. Als seus prestgiosos vins negres i blancs, hi sumen també elaboracions “antropològiques” com els vins dolços i els vinagres.

Teniu un vi dolç, el Nus. És un caprici de més a més o és un projecte de llarg recorregut amb vocació comercial?

Sovint diem que nosaltres tenim un cert esperit antropològic. Des d’aquest punt de vista, el meu pare sempre explica que aquí hi havia el que se’n deien les “garnatxetes”, que eren vins dolços. De fet, encara ara, quan al Priorat hi ha qui et diu que té un vi de “garnatxa”, t’està parlant d’un vi dolç.

En aquest sentit, la tradició és llarga a la zona.

Exactament… El meu pare era ben conscient d’aquesta tradició i, a sobre, té una debilitat per la xocolata. Sumen-li a tot plegat que el 1999, per raons de verema, nosaltres vam tenir una part de pansificació del raïm i ja som on havíem de ser: aquell any vam elaborar el nostre primer vi dolç i va ser llavors que vam decidir passar-nos uns quants anys fent provatures amb diverses elaboracions de dolç.

Quants anys?

Nou anys, en total… Primer experimentant amb la panssificació del raïm, després fent algunes proves amb mistel·les, elaborant un dolç de canyís, etcètera. I és així com, després de provar moltes coses, hem acabat fent el Nus, que és un dels cupatges més complicats de Mas d’en Gil i que ens ha permés aconseguir el vi dolç del Priorat que volíem: un vi dolç que és més vi que dolç i amb una bona acidesa.

Sovint, fins ara, aquests vins no han deixat de ser testimonials o de consum cassolà. Com responen els mercats a aquest tipus de vins?

Per la nostra experiència en una trentena de països, t’adónes que no tots els mercats estan interessats en els vins dolços. Vull dir que no és un gran nínxol comercial, però per nosaltres és una gran satisfacció elaborar aquest vi tan artesanal i compartir-lo amb la gent que el valora. És el que parlàvem en començar de la nostra vocació antropològica. Ens fa feliços fer aquest vi i comprovar que, a més, se’n parla i la crítica l’elogia. És tot un plaer.

L’elaboració de vinagres també forma part d’aquesta filosofia?

També hi ha molta passió, en aquest cas. Nosaltres sempre diem que el meu pare té quatre filles, i una cinquena que és el vinagre. De fet, tenim una de les poques vinagreries tradicionals que queden a Catalunya. Elaborem l’Agredolç a partir de soleres dels anys cinquanta que ja hi havia a Mas d’en Gil (quan encara era Masia Barril), i té una bona acceptació en aquells països on hi ha un determinat consumidor que valora molt la cultura del vinagre.

Com ara?

El Japó, Bèlgica, Suïssa o els Estats Units.

L’hem descuidat el vinagre, en aquest país?

És una qüestió de l’evolució del gust. Almenys aquí, des de fa uns anys, molts dels vinagres que t’han servit als restaurants són una espècie de salsa dolça que no té res a veure amb el gust del que en dèiem vinagre. És com si haguéssim deformat el concepte… En el nostre cas, fem vinagres que respecten la tradició, i alhora que són complexos aromàticament parlant, són àcids i tenen gust de vinagre.

Després de tots aquests anys, amb Mas d’en Gil en marxa des del 1998, en quin moment diries que està el Priorat ara mateix?

A mi m’agrada dir que estem en transició cap a una tercera fase. Hem tancat un segon capítol i ja som en del tercer.

Quins són aquests capítols, al teu parer?

Per mi, el primer capítol són Cellers d’Scaladei, De Müller i Masia Barril, als anys setanta, que són els que aposten per embotellar els vins que ja feien la gent d’aquí amb molt mèrit. El segon capítol és el dels anys vuitanta i noranta en què es redefineix el Priorat i s’importen algunes varietats foranes, emmirallant-nos en el que fan a França i en altres zones vitivinícoles del món…

I la tercera fase?

La tercera fase en què ja hem entrat és la que ens torna a fer mirar enrera per reconèixer que, més enllà del que passi a França o altres llocs, aquí tenim unes varietats que són la garnatxa i la carinyena, que ens porten a fer uns vins singulars i completament diferents als de la resta del món. És a dir, en aquesta tercera fase estem portant a la pràctica algunes de les coses que hem après els últims vint anys. I una d’aquestes coses és que els vins del Priorat han de tenir gust de Priorat. És així de senzill…

De fet, vosaltres esteu substituint les varietats foranes que hi havia a la finca…

Sí, portem anys fent-ho. Per exemple, nosaltres teníem, com a herència de Masia Barril, unes quantes parcel·les de merlot, que vam arrencar al cap de ben poc. I des de llavors tenim damunt la taula una reconversió de la finca, que anem fent de manera planificada, de cara a substituir les varietats foranes que hi havia per altres d’autòctones, tret d’una excepció que fem amb una petita parcel·la de syrah. En el nostre cas, ara mateix, la nostra finca és de garnatxa en un 70%.

Què més hem après els últims vint anys?

Jo diria que la filosofia que hi ha darrera dels vins de vila de la DOQ Priorat, és molt bona. Aquesta és la línia que hem de seguir però, si us dic la veritat, jo fins i tot aniria més enllà i penso que a les etiquetes de les ampolles de la DOQ Priorat, la paraula més gran i visible hauria de ser Priorat, en primer lloc. El nom del poble o de la finca, hauria d’estar en segon lloc. I el més petit de les etiquetes hauria de ser el nom de l’elaborador.

Com passa a França, per exemple.

I com passa a totes les zones de vins clàssics del món que juguen o volen jugar a primera divisió, de vegades, no cal inventar-se res. El que cal fer, simplement, és observar què fan els elaboradors del món que comercialitzen determinats vins clàssics des de fa molts anys. I si t’hi fixes, hi ha un codi en l’etiquetatge dels vins mundials de primera divisió que potser aquí no ens hauríem de saltar.

Aquests acords ens costen molt, però, en aquest país.

Sí, però penso que hauríem d’arribar a uns consensos de mínims. En un territori amb tanta història vitivinícola com és la DOQ Priorat i en un moment en què, a més, tots volem expressar l’especificitat d’aquest territori amb els vins, que el nom més destacat a les ampolles hauria de ser: PRIORAT.