Fernando Miró, pagès: “Si ets pagès de cor, la terra et parla i reclama permanentment”

Per nosaltres, els olis que fan a Cabacés el Fernando Miró i la seva família són una meravella. No és casual, doncs, que junt a la seva dona i els dos fills (a través de l’empresa Miró Cubells S.L.) exportin l’oli d’oliva de les seves finques a Alemanya, Dinamarca, Canadà, Estats Units… Com tampoc ens ha d’estranyar que un dels seus olis, ‘Cavaloca’, hagi estat considerat un dels cent millors del món. Per tot això hem volgut parlar amb el Fernando Miró. Aquesta és la conversa. 

Ens falta cultura de l’oli?

Moltíssima. Parlem molt de la cultura del vi i, en canvi, és molt poca la gent que ha fet un tast d’oli i n’hi ha convençuts que tots els olis d’oliva són iguals, que no hi ha cap tipus de diferències ni de marques, ni de varietats, ni de zones.

Per què passa això?

Perquè no s’ha valorat. No ho ha fet ni el consumidor i, molt sovint, tampoc ho ha fet el productor, a qui ja li ha estat bé vendre l’oli a cubes.

No ho sabia…

Perquè el món de l’oli és molt desconegut encara. La gent no sap què menja.

Els italians, encara són els reis del negoci?

Ens porten molts anys d’avantatge, sobretot comercial. No han fet altre tota la vida. Fixi’s què va passar un cop a Cabacés…

Digui…

Hi va haver un any en què va sortir una partida d’oli d’arbequina excepcional. Hi havia 20 mil litres i l’oli era tan bo que va venir, expressament, una cuba d’Itàlia i se’l va endur tot, ben precintat i amb escorta policial al davant i al darrera.

Amb policies?

Era com si s’emportessin una obra d’art!

Sempre ha tingut clar que l’oli d’oliva de Cabacés és una joia?

Sempre. Pensi que jo vaig començar a treballar els olivers de casa al costat del meu padrí i, ja quan era jove, a mi hi havia una cosa que em tenia capficat: tot i que nosaltres fèiem un oli excel·lent en una terra duríssima de treballar, no pintàvem res a l’hora de dir quant costava el producte. No teníem dret ni a dir quin era el preu just que volíem cobrar. Això m’ha obssessionat tota la vida.

Però això encara passa ara amb molts pagesos…

Per això jo i la meva família vam acabar decidint instal·lar-nos pel nostre compte i agafar nosaltres les regnes del negoci, del principi al final. És una opció vital però el cert és que la pagesia té pocs camins: o ets valent i mires de tirar endavant amb el producte que tens o abandones les terres, com han fet tants.

I això vostè no ho volia…

No, però també cal reconéixer que quan jo era jovenet, als anys seixanta, vam estar a punt de marxar amb tota la família. Però el meu pare, finalment, va dir que no, que teníem prou terra com per viure còmodament i que ens en havíem de sortir. Aquest ha estat el repte de la meva vida.

No ha tingut mai la temptació d’emigrar?

No. Si haguéssim marxat a Barcelona, el meu pare hauria estat en una porteria i jo hagués acabat sent un mecànic mediocre… En canvi, m’he convertit en un pagès orgullós i enamorat del que fa. No he fet mai vacances, jo.

Mai?

Mai de la vida. Ni tan sols vaig fer viatge de noces. Sap què passa? Que si ets pagés i ho sents de cor, la terra et necessita i et reclama permanentment. La terra et parla.

Li parla?

Ho dic de veritat. Si tu ets pagès i estàs alerta, el que fan les plantes i els olivers és comunicar-te coses cada dia. Jo conec tots els olivers que tenim. Un per un, i tots em diuen què necessiten, quan ho necessiten…

I si es troben bé o malament…

És clar que sí. Cada finca té una expressió: n’hi ha de més alegres, n’hi ha de més depressives… Si tu tractes bé els olivers, els veus macos, verds, estan a gust i tu et sents feliç. En canvi, si tu et deixes un rogle sense cuidar, tu veus com pateixen els olivers i saps que et reclamen i, si t’agrada la feina, fan que et sentis malament…

És el llenguatge de la natura.

Sí, però no hem de perdre de vista una cosa que és molt elemental: com més bé tractis els arbres, en aquest cas els olivers, més bon fruit i més bon oli acabaràs tenint. I en això consisteix, en definitiva, el negoci del pagès.