L’èxit internacional del Priorat el 1894 (i en vers)

Els porrerans han donat al Priorat, històricament, alguns dels pagesos més il·lustrats, homes que combinaven càvec i ploma. El cas ,més conegut és el del ‘Tractat d’agricultura: manuscrit anònim de Porrera del segle divuit’ (editat el 1998 pel Centre d’Estudis Comarcal Josep Iglésies de Reus), que recull els coneixements d’un pagès de gairebé fa tres segles. Recopilat i comentat per Isabel Juncosa Ginesta, el pagès anònim de Porrera del segle XVIII dóna consells com aquest: “quan us poseu a vermar, advertireu als talladors de raïms que si troben raïms que no són prou madurs o altres mig podrits, és a dir, tot lo raïm dolent, no s’haurà de barreijar mai amb los bons”. Un consell ben útil més de tres cents anys després.

Un cas menys conegut, però, és el del llibre ‘Per geni al Priorat’, editat el 1894 pel porrerà Bonaventura Aguiló Aulèstia. Un llibre de versos –un exemplar dels quals pot consultar-se a l’Arxiu Comarcal del Priorat– que, en segons quines coses, sembla escrit avui dia.

Tot i que la fil·loxera ja havia assotat les vinyes de la comarca i el quadre començava a ser catastròfic, l’autor relata amb vers els èxits internacionals que els vins del Priorat havien aconseguit fins a la data. Uns versos que demostren que, més enllà dels triomfs internacionals d’avui dia, els vins del Priorat tenien gran anomenada fora de les nostres fronteres en la recta final del segle XIX. Així, el poema comença de la següent manera: “Son molt pochs los espanyols / y estrangers de totas parts / que al volguer beure bons vins / no’ls demanin Priorats”. I afegeix: “Los suechs, noruechs y suissos / y’ls del mon de l’altra part / no’s cansan may d’elogiarlo / aqueix Vi tan estimat”. Un vi que, segons la descripció que en fa l’autor, és: “Fi de gust y aromátich / viu, abrillantat, vermell / forsa alcohólica, pastós, / y riquesa d’estra sech”.

El poeta prioratí no que queda aquí a l’hora de descriure els vins del Priorat que triomfavem fora, i s’atura a parlar dels vins rancis, que a l’època –actualment ja no– eren un dels productes més preuats en els mercats internacionals. Bonaventura Aguiló Aulèstia escriu el següent: “¿Y qué’n direm dels vins rancis / que’n surten del Priorat? / Preguntarho als inglesos / que sempre los han comprat”. I l’escriptor s’atreveix a comparar-los amb els seus competidors, que no eren altres que els vins d’Oporto i Burdeus: “Los vins d’Oporto y Burdeos / tenen fama y estimats / mes jo crech que an els nostres / jamay hi han arribat”.

El poema és molt més llarg i, un cop feta la descripció dels vins, s’endinsa a deixar constància de la duresa del treball de la vinya, convençut com estava l’autor que, arran de la crisi de la fil·loxera, segons diu al pròleg: “l’autor d’aquest travall s’ha proposat donar á conéixer als nostres nets, ó als fills d’aquells, lo que ha sigut lo Priorat, ja que quan ells siguen homes, no hi quedarà ni rastre de lo qu’es avuy”. El cas és que 122 anys després l’hem pogut llegir. Tot un luxe. Una veritable descoberta.