Paisatge, vi i literatura

De vegades tendim a pensar que de la comarca del Priorat se n’ha escrit poca literatura. I potser sí que no se n’ha escrit tant com d’altres comarques del país, però tampoc és veritat que no hi hagi res. El paisatge vitivinícola del Priorat ha generat literatura de la bona al llarg del temps, i descripcions contundents que, sovint, tenen el vi com a referent. Hi ha, per tant, algunes sentències literàries afortunades que cal tenir presents si volem comprendre millor el Priorat. En recollim algunes, ja clàssiques.

La primera frase cèlebre del dia és de Josep Pla, escrita el 1971 a la Guia de Catalunya. Josep Pla ens descriu el paisatge del Priorat després de tombar entre costers de llicorella i contemplar la serra de Montsant. Diu així, ras, curt i breu: “El Priorat és un país tempestuós, cataclismàtic, d’una violència geològica impressionant. La geologia del paratge sembla una borratxera, una força interna, desordenada i puixant que sotragueja la terra, una força de colors sumptuosos, d’exsudació densa, de tumefaccions i d’inflors agitades, de pols fort. És un país cantellut”.

Molts anys abans, el 1936, abans que esclatés la guerra civil, un altre gran escriptor (el lleidatà Joan Santamaria), en el seu llibre Visions de Catalunya, va parlar de la seva visió del Priorat i de com veia ell els pobles de la comarca. I va dir el següent, poca broma: “Aquests pobles que anem trobant són els pobles més pobles que hem vist d’ençà que tresquem per Catalunya. Tenen una solidesa secular”.

El paisatge del Priorat, a més, li va suggerir un altre paisatge vitivinícola, el de Renània. Al respecte, va escriure el següent: “Com més la veieu, més retirança li trobeu amb aquella altra terra llunya i vinatera que es diu Renània. Llevat del color de la gent i de la fesomia dels pobles, les serres del Priorat -la de Llaveria, l’Argentera i la de Montsant- tenen una admirable similitud amb les ribes muntanyoses del Rin. La mateixa substància, els mateixos conreus, els mateixos turonells amb un plomeret d’arbres, el mateix baf de plenitud i la mateixa lluentor grassossa”.

Una altra bona referència al paisatge vitivinícola del Priorat la va deixar escrita Josep Vallverdú, al seu llibre del 1968: Catalunya Visió. Vallverdú va opinar el següent: “És evident la similitud d’aquesta terra de llicorella, amb la pell aspra i reticulada d’un paquiderm o potser d’un monstre pediluvià. Les fileres de ceps, aquesta primavera que encara els té adormits i negres, sense botó i saba, marquen unes línies de ressalt un xic com les venes que es veuen sota de les epidermis. Aquests costers són molt freqüents, d’un color gris plom accentuat, blavós i a voltes verdós segons els components de la pissarra. Ens hem de descobrir davant la tenacitat dels homes que han afaiçonat aquests terrenys penjats que, on han pogut, ni que fos mínimament, aprofitar tres-cents metres de terra hi ha plantat vinya i han esperat la resta del cel”.

Solidesa secular, país cantellut, color gris plom… Les referències a la pedra i la geologia són constants en la literatura que ha generat el Priorat. Última cita del dia, en la mateixa línia. És del 1961 i és del geògraf Josep Iglésies.“El pobles del Priorat són com petites embarcacions que naveguen espaiades en l’intens oneig petrificat”.