Joan Ignasi Domènech: : “No entenc com hem tardat tant a entendre que la garnatxa és una joia”

Joan Ignasi Domènech és l’ànima de Vinyes Domènech, que elabora l’únic vi de finca de la DO Montsant. No es cansa de defensar les virtuts de la garnatxa, i això l’ha portat a presidir l’associació Terra de Garnatxes i a impulsar tota mena d’iniciatives per millorar el conreu i fer més coneguda aquesta varietat.

En pocs anys, t’has convertit en un abanderat de la garnatxa. Per què? Ho tenies clar des que vas fundar Vinyes Domènech?

Al principi, quan jo vaig arribar aquí, a Montsant, lògicament sabia que aquesta és una terra de garnatxes. Però la veritat és que molta gent et deia que la garnatxa és una varietat excessivament alcohòlica i oxidativa, i la majoria posava l’accent en una gran quantitat de suposats defectes i desavantatges que se li associaven. Fins al punt que quan vam comprar el que ara és la vinya del Teixar, als peus de la serra de Llaberia, em deien que la garnatxa no dona color, que té massa grau, que no té prou acidesa…

Tot eren pegues, vaja.

Totes les pegues del món. A més, a mi em costava d’entendre que una varietat pugui donar tants problemes quan resulta que, tradicionalment, és una varietat que fa segles que està conreada en aquesta terra. És la varietat dominant i més ben adaptada a la DO Montsant, amb la qual cosa ben aviat vaig tenir clar que en aquella finca apostaríem fort per la garnatxa negra i peluda, i que en faríem un vi monovarietal. No em vaig deixar convèncer del contrari per ningú. Encara ara no entenc com hem tardat tant a entendre que la garnatxa és una joia.

No fa tants anys que hi havia qui només parlava bé de les varietats foranes…

Era aquella idea que va fer fortuna que sostenia que varietats com la garnatxa o la carinyena només funcionaven bé si les milloraves amb varietats foranes com el cabernet, el merlot o el syrah. Aquest discurs estava molt assumit, i el que nosaltres hem intentat és mirar de canviar aquest discurs. És a dir, en comptes de repetir a totes hores que la garnatxa és oxidativa i excessivament alcohòlica, vam començar a dir que la garnatxa és voluminosa, mediterrània i elegant si la saps treballar bé.

Ara té millor premsa, la garnatxa.

Jo crec que hem aconseguit que la percepció sobre la garnatxa ja hagi canviat. Ara la garnatxa és una paraula que es destaca a les etiquetes, com un element que dóna prestigi. I això ha canviat en cosa de deu anys, quan resulta que fa 600 anys que la conreem a casa nostra. Jo crec que en aquest canvi hi hem tingut molt a veure tota una sèrie de gent que hem treballat en aquesta línia, i que a Catalunya hem creat l’associació Terra de Garnatxes i hem impulsat el Dia Internacional de la Garnatxa i el Concurs Mundial de les Garnatxes, entre d’altres iniciatives. No hem parat un sol moment.

Per què ens passen aquestes coses en aquest país? Per què som capaços de renegar de la garnatxa o d’altres coses pròpies sense gaires manies?

Jo crec que ho portem a l’ADN nostre. No acabem de creure en nosaltres mateixos, ni en tot allò que tenim. Sempre necessitem seguir les tendències que ens venen de fora, i les coses que es posen de moda internacionalment. Això es nota també, per exemple, en la manera d’elaborar vins. Aquí no tenim encara una escola ben definida. A Châteauneuf-du-Pape, per exemple, no dubten com han de fer els vins. Fa 200 anys que els fan de la mateixa manera, si fa o no fa, i cada celler té la seva identitat i el seu caràcter, en funció del seu terroir i de la seva pròpia tradició. En canvi, aquí sempre anem canviant, alerta a totes les modes. Que ara es posa de moda el ciment, tots correm a posar dipòsits de ciment. Que ara la crítica valora la fusta en els vins, tots vinga a comprar bótes… A nosaltres, això no ens interessa. Nosaltres volem posar dins l’ampolla el que tenim: una finca amb un determinat paisatge i una varietat, que és la garnatxa. Vull que quan algú beu un vi nostre, percebi que fa un viatge a la serra de Llaberia. I ara del que es tracta de mantenir aquesta filosofia en el temps amb treball, passió i convicció.

Com treballeu vosaltres la garnatxa?

Jo penso que part del problema de la garnatxa ha estat que, després de la fil·loxera, es va optar per buscar i generar clons que fossin molt resistents i productius, i que sobretot donessin una gran quantitat de kilos. Quan nosaltres vam comprar la finca, de cada hectàrea en sortien 5.000 kilos de garnatxa. Ara, en canvi, la hectàrea que més en fa són 1.500 kilos, i en el cas del vi Teixar la producció no passa dels 700. A sobre, nosaltres miren els nutrients de la terra, cuidem la vegetació (hi tenim més de 200 plantes silvestres classificades a la finca, amb l’objectiu que donin equilibri)… I si fas les coses així, la garnatxa és una varietat excepcional i fins i tot et dóna color. Cada varietat és una cosa o una altra en funció de com tu la treballes. Hi hem de creure, en la garnatxa.

La DO Montsant us va reconèixer amb el seu premi Vinya. Com interpretes i valores el reconeixement?

De tots els guardons i puntuacions que hem rebut durant la nostra curta trajectòria com a celler, et ben asseguro que aquest és el reconeixement que més il·lusió m’ha fet i més m’ha emocionat. Té un valor sentimental molt alt per a mi perquè, encara que jo no sigui fill d’aquí, els meus pares i la meva família eren prioratins, i de petit jo hi venia molt. Aquesta és una terra que m’estimo, i que et valorin la feina i l’esforç que hem fet, és molt bonic. A més, la presidenta de la DO Montsant, Pilar Just, va recordar en el seu discurs que, fa anys, jo li havia fet una defensa aferrissada de la garnatxa peluda quan gairebé ningú no en parlava. Li estic molt agraït a la Pilar Just, que és una de les persones que més em va ajudar quan jo encara no tenia celler. Crec que és aquesta tossudesa i convicció en defensa del terroir, allò que la DO Montsant ha valorat del projecte de Vinyes Domènech.

Vist el que dius, sembla lògic que el Teixar es convertís en el primer vi de finca de la DO Montsant. Per què aquest pas endavant?

Perquè jo penso que Catalunya ha de tenir els seus grans crus, com tenen altres països, i quan parlo de grans crus no m’estic referint als vins més bons, sinó aquells vins que representen tota una harmonia i honestedat des de la terra fins a l’ampolla. No podia ser que la DO Montsant amb tots els racons i el patrimoni que té no comptés amb cap vi de finca. A més, el Teixar és un vi de finca prou especial perquè és el primer vi 100% de garnatxa, procedent d’un paratge natural protegit i d’una finca conreada ecològicament i biodinàmicament, i a més és d’una varietat que, en origen, és filla de les comarques de Tarragona. És a dir, realment és un vi de finca, d’un lloc, d’un terroir. Els vins de finca han de ser incomparables entre ells, que és del que es tracta. Han de mostrar les seves particularitats. I la veritat és que jo penso que a Montsant li convenen més vins de finca reconeguts.