Joan Sangenís: “Al Priorat, ara mateix, és com si tots tornéssim una mica als orígens”

Els vins de Cal Pla són els “vins del mes” de la nostra botiga online. Al capdavant del Celler Cal Pla, de Porrera, fundat el 1814, Joan Sangenís és la setena generació de la seva família dedicada al  conreu de la vinya i a l’elaboració de vins. En aquesta entrevista parlem dels vins del Priorat, dels relleu generacional i d’un dels bucs insígnia del celler: el blanc de Mas d’en Compte, un clàssic imprescindible.

Fa vint anys que féu el vostre blanc Mas d’en Compte. Sempre s’ha considerat una raresa fer blancs al Priorat, no?

És així i, al principi, ni tan sols nosaltres teníem molt clar on aniríem a parar amb el blanc perquè el 1998, aquí al Priorat, se’n feien molt pocs i era un camí que havies de començar a fer de nou. No era el mateix que els negres, que ja tenien un camí més o menys traçat en aquesta terra. En el cas dels blancs, no. Era anar a contracorrent.

Per què s’hi vau posar a fer un blanc?

Nosaltres teníem una mica de vinya blanca, tampoc no gaire. El detonant, però, va ser la compra d’una finca que és el Mas d’en Compte, que va acabar donant el nom al blanc. Aquesta finca tenia unes zones que, per les seves característiques, no ens semblaven òptimes per a plantar-hi negre, amb la qual cosa vam decidir provar-ho amb raïm blanc. És a dir, la decisió de fer blancs va ser més aviat una decisió vitícola que una altra cosa. Inicialment, no pensàvem tant en quin vi volíem fer, sinó en quines eren les característiques de la nova finca, i quin raïm en podíem obtenir. Això era el 1986…

Dotze anys abans de treure el primer vi…

Exactament. Vam esperar el moment òptim per treure el vi, però també és veritat que en aquestes decisions també hi ha condicionants personals: el 1998 jo havia acabat d’estudiar enologia a Falset, i era quan tocava fer-ho. No deixem de ser un celler familiar.

Heu canviat el concepte de vi en aquests vint anys?

No. És un vi que, de bon principi, ja ens va agradar molt com havia quedat, l’evolució amb el temps ha estat bona i la veritat és que és un vi que ens funciona. L’essència i la manera de fer-lo no l’hem canviat. La base és la garnatxa blanca i, després, utilitzem el xarel·lo i el picapoll com a varietats que ens refresquen una mica la garnatxa, que sempre té molt de cos i, a vegades, necessita una mica d’acidesa.

I amb un toc de fusta.

Sí, el passem per bóta. És una altra d’aquestes coses que amb el temps han canviat. Fa uns anys era una pràctica ben habitual, i ara, en certa manera, ja és anar una mica a contracorrent. Però és el que dèiem: aquest vi sempre ens ha agradat i la seva evolució ha estat bona. Per tant, seguim fent una mica de criança amb aquest blanc. No pensem canviar-lo.

Això no és dolent…

Nosaltres també ho pensem, això. Fer canvis molt radicals amb alguns vins, pot ser contraproduent. De vegades, obres una ampolla d’una marca de vi que coneixes i resulta que ja no té res a veure amb el vi que havies tastat uns anys abans, l’han canviat tant que és un altre vi.

Vosaltres sou un dels cellers tradicionals de Porrera. Com veieu el moment actual des d’un punt de vista enològic i vitícola a Porrera?

Jo crec que estem en una fase de redescobriment. Els últims vint anys, sobretot pel que fa als negres, s’ha seguit una línia de vins contundents, a partir de la concentració, la maduració i la fusta, i ara s’intenta deixar enrere la influència de la fusta, treure partit a les varietats autòctones i, fins i tot, mirar de recuperar pràctiques tradicionals que possiblement havíem menystingut. Al Priorat, ara mateix, és com si tots tornéssim una mica als orígens després d’haver-nos cregut que tot el que era modern  i venia de fora sempre era millor, que no hi havia discussió.

I el relleu generacional a la terra? Hi ha joves pagesos de vint anys?

Aquí a Porrera, sí, encara està tot pou animat. Encara hi ha gent jove que s’hi posa, i el vi és ara una opció de futur. Hi ha joves de 25 i 30 anys que estan agafant les regnes de les vinyes, i que fins i tot s’atreveixen amb algun petit celler. I hi ha estudiants adolescents d’enologia. La veritat és que aquí a Porrera no ens podem queixar, en aquest sentit, tot i que em consta que hi ha pobles on aquest relleu generacional a la terra resulta més complicat.