Quan el Priorat havia de tancar
Avui dia, quan la comarca del Priorat ha ressorgit vitivinícolament, sembla difícil d’entendre que a principi dels anys vuitanta hi hagués geògrafs que parlessin obertament de “comarques a tancar”. El Priorat era una d’aquestes comarques desnonades on, en aquell moment, diversos estudis apuntaven que cap tipus d’inversió productiva era “racional” (tampoc en termes agrícoles) i que, en conseqüència, l’únic futur possible passava per la segona residència o la ramaderia extensiva. No hi havia res a fer, en teoria, fins que a final dels anys vuitanta, com tothom sap, les coses van començar a canviar.
També és veritat que, en aquella mateixa època, ja hi havia qui predicava infatigablement que els vins del Priorat –i, per tant, el seu territori– sí que tenien futur. Així, el 1979, Jaume Ciurana i Galceran (el fundador de l’INCAVI), vinculat personalment a Falset, va sorprendre tothom en escriure el següent: “el Priorat és un tipus de vi controvertit, víctima de l’esnobisme i de la ignorància de molts escriptors, tractadistes i entesos de poca volada que ignoren l’autèntica perla que un bon Priorat pot arribar a ser si ha estat elaborat amb la ciència i l’art que aquest vi demana”.
Dit això, Jaume Ciurana proclamava una sentència que, en certa mesura, s’ha fet cèlebre i que l’ha convertit en una espècie de visionari sobre els vins del Priorat. Va deixar escrit: “És en els vins del Priorat on tenim a Catalunya el diamant en brut que degudament tallat, polit i cairejat pot donar-nos el brillant més esplendorós dins dels negres de cos, de casa nostra”.
La metàfora que el Priorat era un diamant en brut (que deia Jaume Ciurana) ja l’havia fet servir força anys abans un altre escriptor, en aquest cas l’historiador Ramón Aliberch, que el 1945 va publicar un llibre que es diu “Monumentos y maravillas de Cataluña”. En aquest llibre, Aliberch afirmava el següent: “Y es que el vino del Priorato no se ofrece con la debida astucia. Falta el hombre que sepa valorizar un diamante como es este vino”.
Tant als anys quaranta com a final dels anys setanta, parlar bé dels vins del Priorat no s’estilava. De cap de les maneres… De fet, és més senzill trobar (després de la guerra) crítiques molt negatives sobre els vins del Priorat que no pas escrits esperançadors com els d’Aliberch o Ciurana.
És per això que, de vegades, no està de més recordar que n’hi havia que escrivien el següent sobre els vins del Priorat. Prenem-ne nota. És textual: “els vins del Priorat són autèntics blocs gairebé sòlids, que inflen la boca i remouen les tripes”. No ho deia un qualsevol, això. Ho deia un dels millors escriptors del segle XX a Catalunya: Josep Pla, a la seva ‘Guia de Catalunya’. És així que es veia el Priorat abans que el diamant fos polit. I d’això tampoc no en fa tant. Fins fa quatre dies, com hem vist, el Priorat estava predestinat a “tancar”, a baixar la persiana.